Ai, pacients lectors, el desenvolupament continu de distintes formes d’activitat m’obliga a l’anàlisi de les condicions de les activitats apropiades. D’altra banda, la realització dels deures assumits per tots plegats exigeix la precisió i la determinació de les actituds de tots .
Barcelona m’ofega. No és una novetat, m’ha passat sempre. De petita, de tant en tant, els pares m’hi duien i jo trobava cansat caminar per aquells carrers llarguíssims mirant botigues, fastigós donar menjar als coloms de la plaça de Catalunya, avorrit pujar a Las Golondrinas i vo.
El far somreia. Somreia perquè jugava a bistri amb els dos amants. S’hi havien citat i ell s’amagava darrere cada pi, darrere cada quer, en cada revolt endimoniat del camí. Però, al final, varen tocar cau i es varen besar amb el far fent-los de testimoni i els reflexos del sol a .
Ja se us acaben les vacances i m’és igual on heu anat i tant m’és si heu parat el sol com les sargantanes en una platja atapeïda o si heu parat l’ombra en algun racó d’Andorra; si heu trobat l’hotel idíl·lic o el càmping més indesitjable del món. L’única cosa que us envejo són .
Pum, pum, bam, bam, pum, pum, bam, bam, pum, bam, pum, bam, una estona d’allò que en diuen música i jo en dic fressa, i continua el pum i el bam, i una estona d’una dona bruelant perquè una colla d’una vintena de pedaladors estàtics sense feina suïn (pum, pum, bam, bam) la cansal.