Un dels mites recurrents de l’Andorra d’aquest segle –que s’explica sovint amb molt d’orgull– és l’enorme respecte que els automobilistes tenen pels passos de vianants. Són com les vaques sagrades de la xarxa viària. Així com les rotondes són sovint un campi-qui-pugui, algunes ca.
Ahir corria per les xarxes la captura de pantalla d’una oferta de feina a Andorra la Vella. Sí, hi ha molts problemes de personal, l’hostaleria pateix un dèficit endèmic i la plaga no hi ha ajudat gens. Recepcionista d’hotel, amb responsabilitat sobre checks-in i checks-out, gest.
El botellot de diumenge a Bixesarri era, se’ns diu, un macrobotellot. Cent joves, cent, mamant a la fresca amb aquella alegria. Potser és un pèl exagerat. Si amb cent galiots és considerat macro, què serà dels que han fet a Barcelona, amb trenta, quaranta mil joves de festa gross.
Els antics gals –no vull dir els francesos d’ara, sinó els gals-gals de veritat– tenien por que els caigués el cel al damunt. O així ens ho va fer creure el tàndem Uderzo-Goscinny. Aquesta era la seva gran i gairebé única temença, per Tutatis. Dos mil anys més cap aquí, a molts h.
Ahir, dia catorze de setembre, l oficina de la Unió Europea que determina aquestes coses diu que va reconèixer la validesa del certificat Covid andorrà dins de les fronteres de la UE, com han fet també amb el dels amics monegascos, el dels alb